Guia d’espais singulars d’interès turístic


 

 

 

1. PLAÇA DE CATALUNYA. CASA DE LA VILA, CA N’AMETLLER I FONT 

Antigamplacacatalunyaent s’anomenava simplement “la Plaça” i amb aquest nom apareix en el cadastre de 1732. L’any 1854, la plaça s’anomena plaça de la Constitució i no tenia les dimensions actuals: era més reduïda i ocupava l’espai existent entre la façana de l’Ajuntament i unes cases, actualment enderrocades, situades enfront seu.

L’any 1887 es redactà el projecte d’eixamplament de la plaça, que es va executar l’any 1895. S’enderrocà l’illa de cases central i d’aquesta manera adquirí la seva fisonomia actual pel que fa a les dimensions. En la dècada dels anys 20 se li donà el nom de plaça de Catalunya.

En aquesta plaça trobem la Casa Consistorial des del segle xix i l’edifici de Ca n’Ametller. La nissaga dels Ametller ja consta documentada a Molins de Rei des del segle xv. L’edifici actual té els seus antecedents pels volts del segle xvii. Ha patit diverses remodelacions, les més significatives de les quals són les del segle xix, quan el casal s’amplià i s’enriquí amb connotacions senyorials al gust modernista de l’època, i la del segle xx, quan passa a ser propietat municipal.  Hi destaca l’esgrafiat de la façana i la simetria de l’ordre compositiu de les finestres i balcons.

La font de la plaça de la Vila ha patit diferents canvis i emplaçaments, però ha perviscut a la plaça. Inicialment va ser instal·lada molt propera a la Casa de la Vila i després passà al centre, vorejada per grans plataners; més tard fou traslladada cap a un dels extrems.

 


 

 

margaridaxirgu

2.RACÓ DE MARGARIDA XIRGU I SUBIRÀ

1980

Margarida Xirgu va ser una gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i morta a Montevideo, Uruguai, el 25 d’abril de 1969. Va representar nombroses obres de teatre i també va treballar en cinema. Va debutar en el teatre el 1902, el 1911 ja va fundar la seva pròpia companyia de teatre i el 1913 començà la seva carrera internacional, que la portà a l’Argentina, Uruguai i Xile. El 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, començà una gira per Amèrica del Sud amb obres de Lorca. L’esclat de la guerra i la posterior dictadura espanyola van fer que es quedés a l’exili fins al dia de la seva mort. L’any 1980 se li va retre un homenatge en forma de monument, prop de la casa on va néixer. Es tracta d’una escultura de pedra vermella, procedent del desaparegut pont de Carles III, amb el bust de l’actriu de terra cuita, obra de l’artista Carme Rodón Badia, amb l’entorn enjardinat. L’any 1990 se li va fer un nou homenatge amb motiu del trasllat de les seves despulles de Montevideo al cementiri de Molins de Rei.

 


 

elmoli3.EDIFICI DEL MOLÍ O FÀBRICA FERRER I MORA
Josep Oriol i Bernadet, arquitecte

1855

Edifici industrial, inspirat en els models de Manchester, que va ser una fàbrica de manufactures tèxtils. Les obres de construcció es van portar a terme entre els anys 1855 i 1857, segons el disseny de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, i representà el salt cap a l’era de la industrialització d’una població que fins aleshores havia estat essencialment agrària. L’elecció de la seva ubicació no va ser casual, sinó que respon a la necessitat d’abastir-se de la font d’energia hidràulica que emprava per funcionar, alhora que donava continuïtat als antecedents i a la tradició de molins a la vila. Posteriorment, a redós de les innovacions, l’aigua fou substituïda successivament pel vapor, el gas i l’electricitat.

La fàbrica constava d’una nau principal de tres pisos i golfes, i incorporà dins el complex fabril l’antic molí fariner. De l’estructura interior cal destacar les columnes de ferro colat sobre les quals descansa l’embigat de fusta de melis, un material que actualment conserven pocs edificis industrials de l’època a Catalunya.

 


 

foment4.FOMENT CULTURAL I ARTÍSTIC

1921

Edifici d’ús social que va ser construït l’any 1921 després de la creació de l’entitat, l’any 1920, amb motiu de la fusió de diverses associacions per la voluntat d’un sector de la societat de la vila de disposar d’un local on relacionar-se i d’esbargiment per a les seves activitats socials i culturals. L’associació comptava, en els seus inicis, amb diverses seccions; la que li va donar més popularitat va ser la de teatre gràcies a l’Estudi d’Art Dramàtica. Encara que actualment s’anomena Foment Cultural i Artístic, en un primer temps era conegut per Foment Agrícola, Comercial i Industrial, i el seu impuls s’entén dins del context d’uns anys, sobretot entre final del segle xix i principi del xx, caracteritzats per la proliferació d’entitats associatives.

Des del punt de vista artístic, l’edifici es pot situar dins la influència formal del neoclassicisme, encara que en aquesta època ja presentava una certa llibertat en l’ús dels elements decoratius. Dins dels espais que acull al seu interior destaquen la sala del cafè i el teatre a la italiana, amb un original sistema de platea basculant que permet adaptar-ne la inclinació a les necessitats de l’espectacle. En la restauració de final del segle xx es va incorporar el treball pictòric de Jordi Pedrola a la cúpula del cafè i al sostre del teatre.

 


 

canalinfanta5.LA CASA DE LES COMPORTES DEL REIAL CANAL DE LA INFANTA DOÑA LUISA CARLOTA DE BORBÓN

 El Canal de la Infanta va ser inaugurat el 21 de maig de 1819 per la Infanta Luisa Carlota de Borbón, de qui li ve la denominació. El seu nom complet és “Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”. La Casa de les Comportes constituïa la porta d’entrada del curs del canal, el qual es nodria de les aigües de l’antic rec medieval i regava la plana esquerra del Llobregat, amb una longitud aproximada d’uns 17 quilòmetres fins al mar. En els seus primers temps tenia un cabal en la capçalera de 4.200 litres per segon i un desnivell total de 13,65 metres. Per portar a terme l’obra es van haver de construir 45 ponts, 15 clavegueres i travessar 5 mines d’aigua subterrànies procedents de Collserola.

El canal de la Infanta  representà la regularització de la xarxa de regadiu de la vall baixa del Llobregat i repercutí favorablement en un gran impuls per a l’agricultura.

Tot i que el seu ús és funcional, en la construcció de l’edifici de la Casa de les Comportes es tingué cura del tractament i embelliment de les façanes, decorades  seguint les pautes estètiques de l’estil neoclàssic amb la incorporació d’uns medallons ceràmics com a elements ornamentals, el joc simètric de les obertures i els revestiments emprats.

Tocant aquest edifici hi passa l’antiga carretera N-II (avinguda de València). Actualment és una via urbana integrada a les poblacions que creua i va ser traçada l’any 1763, en el moment de la construcció de l’enderrocat pont de Carles III, també conegut com “pont de les quinze arcades”. La seva construcció suposà la substitució dels antics i mal condicionats camins rals per una moderna xarxa viària que situava Molins de Rei com un important i estratègic punt de confluència en el mapa de les comunicacions.

La primera diligència que passà per Molins de Rei fou la que féu el trajecte Reus-Barcelona, el dia 1 de març de 1815: uns 110 quilòmetres recorreguts en deu hores i mitja amb un preu per bitllet de 80 reals de vellón. Va ser la primera línia regular de l’Estat espanyol i va suposar una revolució de les comunicacions.

 


 

plbascula6.PLAÇA D’ESPANYA O DE LA BÀSCULA
Joan Gomà Cuevas, arquitecte
Segle xx

L’any 1763 s’inicià la construcció del pont anomenat de Carles III i la carretera general N-II, que comunicaria Tarragona amb Barcelona per la serra de l’Ordal. La nova xarxa viària va aportar a Molins de Rei  impuls econòmic, una nova situació estratègica com a centre de comunicacions i possibilità l’expansió del teixit urbà. Al llarg del traçat de la nova carretera, s’hi van instal·lar habitatges i nous negocis, la majoria, propis d’una via de circulació important, com podien ser tallers de carreters, magatzems, comerços, quadres i hostals.

En l’actual plaça de la Bàscula, des de 1768 hi havia estat establert l’Hostal d’en Roca. Als anys trenta s’enderrocà l’edifici per permetre la urbanització de la plaça, en l’adequació de la qual hi intervingué l’arquitecte Joan Gomà Cuevas.

L’any 1932 s’hi instal·là la bàscula municipal de control de mercaderies, que fou operativa fins al 1966, raó per la qual popularment es coneixerà aquest espai amb el nom de plaça de la Bàscula. La bàscula estava protegida per una caseta d’obra destruïda durant la Guerra Civil.

Prop de la plaça de la Bàscula, al carrer de la Raseta, hi havia dos grans pilons de pedra, un a cada costat de la carretera, que servien per posar-hi una cadena i impedir el pas de carruatges amb la intenció de fer-los pagar un impost de circulació. Més tard, es traslladà  a la cruïlla entre la carretera i el passeig Pi i Margall, i s’obrí una oficina de recaptació coneguda com el Portazgo, col·loquialment anomenada el “Pontasgo”. Posteriorment es traslladà als Quatre Camins. Aquest cànon es va haver de pagar fins a final dels anys setanta del segle xix.

Va ser objecte d’una remodelació l’any 1982. El seu nom oficial era plaça d’Espanya, però des de l‘any 2001 se li afegeix el nom de plaça de la Bàscula.

 


 

estacio7.ESTACIÓ DEL FERROCARRIL
Any 1854

La línia de ferrocarril Barcelona-Molins de Rei es va posar en servei el 1854. Per a la vila, va ser de gran transcendència que el ferrocarril arribés a Molins de Rei, ja que convertí la vila en un centre de comunicacions que beneficià el transport de viatgers, la indústria, el comerç i, sobretot, l’agricultura durant els anys en què s’exportava la fruita cap a Europa.

L’edifici de l’estació del ferrocarril es va alçar i s’adaptà al desnivell que presenta el terreny, circumstància que li aporta alçada i monumentalitat. L’edifici, dins el llenguatge de l’estil neoclàssic, està format per tres cossos,  entre els quals destaca el cos central, on hi ha el portal d’accés que centra la construcció, amb un porxo acabat amb un timpà i un tram d’escales que es projecta cap a la plaça. Els cossos laterals, coronats per un fris de barana, donen a la construcció un sentit de simetria.

 


 

 

placacreu8.PLAÇA DE LA CREU

El nom que té actualment la plaça li dóna la creu que s’alça gairebé al bell mig seu. La creu actual és una reproducció de l’antiga creu de terme, situada estilísticament entre un gòtic tardà i principis del renaixement, ja que va ser destruïda als inicis del segle xix, durant la Guerra del Francès. Les restes de la creu original es conserven al Museu Municipal i és a partir d’elles que se n’ha fet la reproducció, inaugurada l’any 2007, que substitueix una creu moderna alçada l’any 1944.

La plaça l’envolta un sòcol, que correspon a les restes de l’antiga plaça del mercat.  L’any 1890, les transaccions de venda es portaven a terme en aquesta plaça, però a cel obert, amb només algun cobert de fusta. A partir d’aquesta data, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Rabasa dissenya un edifici amb parades a l’interior i al seu voltant, un mercat diari que perdurà fins al 1935, data en què va ser enderrocat i s’inaugurà el nou mercat.

A la plaça hi ha uns altres elements en els quals cal parar atenció, com la llinda de la portalada d’una de les cases, la número 9, on es poden apreciar les restes d’un probable escut de pedra dels Requesens. Es considera que aquesta portalada havia estat una de les entrades als jardins del palau de Requesens.

Dins la plaça hi ha la font del Patufet, que data de 1954, d’un estil figuratiu popular. Representa el personatge del Patufet en fosa de bronze de la foneria Bechini de Barcelona.

Abans d’entrar a la plaça, trobem la casa pairal de can Roca. Abans que existís aquesta casa, entre els anys 1762 i 1767 hi havia un edifici d’una sola planta que servia d’oficina dels enginyers i tècnics que construïen el desaparegut pont de Carles III. Al portal hi podem veure una inscripció gravada a la clau de volta que recorda que el mes de març de 1814 s’hi va hostatjar el rei Ferran VII, acompanyat del general Manso.

Actualment, la plaça és un dels vèrtexs urbanístics entre el carrer Major i el carrer Rafael Casanova, antic camí reial.

 


 

escolamusuca

 

9.ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA
Pere Ros i Tort, arquitecte
1905

La casa, abans d’acollir l’Escola Municipal de Música, havia estat l’habitatge de la família Bofill. L’edifici, pels elements decoratius que presenta, se situa dins els corrents estilístics dels modernisme, amb motius naturalistes, flors i fulles que s’entrellacen, línies sinuoses i detalls escultòrics, treballs de tractament artístic en les superfícies dels murs que empren tècniques com els esgrafiats, arcs lobulats que coronen les finestres i balconades amb unes elaborades baranes de forja i, coronant l’edifici, un decoratiu tractament ondulant i cobertes de ceràmica escatada que li aporten vistositat. Restaurada i adaptada com a Escola Municipal de Música, a l’interior s’han respectat i conservat elements originals també propis del llenguatge modernista.

El carrer Major, nom del carrer on es troba emplaçada aquesta casa, és una petita crònica visual de la seva història: hi podem trobar des de petits records del temps de la seva urbanització, en el segle xix, fins a arribar a les construccions actuals, passant per mostres modernistes.

 


 

mercatmunicipal10. MERCAT MUNICIPAL DE MOLINS DE REI

Joan Gomà Cuevas, arquitecte
1932

Els orígens del Mercat de Molins de Rei són de l’any 1269, quan Jaume I, el Conqueridor, concedeix a la vila de Molins de Rei autorització per fer un mercat públic els dijous de cada setmana.

L’any 1932 s’aprovà el projecte de l’arquitecte municipal Joan Gomà Cuevas  d’un nou mercat públic, el qual substituiria el que havia existit fins aleshores a la plaça de la Creu. El projecte incloïa una plaça per a parades al descobert al seu costat. El nou Mercat Municipal va ser inaugurat el 15 de juliol de 1935.

Com a element constructiu, i al mateix temps decoratiu, s’emprà el maó vist. També com a element ornamental s’incorporà un fris que ressegueix el perímetre de l’edifici i emmarca les finestres; a les entrades i a la torre, l’escut de la vila, i tot el voltant de la façana i els portals es decoraren amb escultures, fetes a motlle, d’animals i fruits que evoquen els productes habituals en un mercat. Entre aquestes estàtues sobresurt la de la portalada del carrer de Rafael Casanova, la qual, seguint el tema decoratiu que fa al·lusió als béns de la terra, representa l’al·legoria de l’abundància, signada per J. Cardellà. Entre els anys 2004 i 2006 es va fer una important intervenció arquitectònica i la façana fou l’únic element que es va mantenir de l’edifici original. Està declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

 


 

escolapalau11.ESCOLA EL PALAU
J.B. Serra, arquitecte
1925

Edifici de caràcter públic que forma part de la urbanització que des dels anys vint del segle passat s’efectuà en aquesta zona i que eixamplava els límits de la vila en direcció al riu. Es tracta d’un edifici funcional que reinterpreta l’ordre, la simetria i alguns elements ornamentals de l’estil clàssic amb una gran sobrietat, només trencada pels jocs de volums de la construcció i la inclusió d’alguns detalls decoratius d’un cert eclecticisme. Fou inaugurat el 24 d’octubre de 1926 pel monarca Alfons XIII, de qui va prendre el nom fins a l’any 2014, moment en què es canvià i passà a dir-se Escola el Palau, en referència a la proximitat, alhora que homenatge, al palau de Requesens.

L’edifici es va ampliar per primera vegada l’octubre de 1932. Per tal de poder adaptar-se al nou concepte d’escola, l’any 1992 es va remodelar i reforçar tot l’edifici i es deixà en l’aspecte actual, que compagina un edifici de línies tradicionals amb uns materials i una distribució més moderna.

Al davant hi ha la que durant molts anys va ser la Casa dels Mestres. Com a edifici d’habitatges, rebé un tractament decoratiu molt diferent, amb la façana treballada amb esgrafiats amb motius de tipus vegetal i simbòlic que contrasten amb l’austeritat plàstica de l’escola.

 


 

palaurequesens12.PALAU DE REQUESENS
Segle xv

Antic palau i centre de govern de la baronia de la família Requesens, els quals van ser senyors de la vila de Molins de Rei gràcies a un privilegi de donació fet per Alfons el Magnànim a Galceran de Requesens i de Queralt el 1430. El llinatge dels Requesens, com a senyors de Molins de Rei, es va extingir amb Mencia de Requesens el 1618. Els drets senyorials que posseïen van continuar en altres nissagues que els van succeir,  fins a l’extinció d’aquests drets en el segle xix.

Alçat al costat de la vila medieval, però en la seva part exterior, el perímetre de la propietat incloïa el palau, l’hort i el jardí, els quals, protegits per murs, s’estenien a tocar del Camí Ral, fins a l’actual plaça de la Creu.

Constava d’un edifici principal de forma rectangular amb una torre en un dels laterals i una gran cisterna d’aigua. Disposava de construccions annexes, que acollien cavalleries, magatzems i altres espais necessaris per a les tasques agrícoles, i d’una font a la qual podien accedir els veïns de la vila.

Era una edificació senyorial, amb trets  gòtics i renaixentistes, de gran presència, en la qual s’hi hostatjaren reis, com Carles V, i grans personatges de l’època. Les façanes incorporaven grans finestrals i portals d’accés amb arcs adovellats. Tant en l’ornamentació de les estructures com en els motius escultòrics s’hi exhibien elaborats treballs de pedra.

Amb el pas dels anys, deixà de ser lloc de residència de la noblesa. Les guerres napoleòniques i carlines i els incendis posteriors afectaren el seu estat de conservació.  Per aquest motiu se li practicaren diferents reformes per redistribuir-lo i dedicar-lo a altres usos. Es parcel·là l’hort i el jardí, una actuació que possibilità la construcció, durant el segle xix, del carrer Major de la vila. La urbanització de l’actual plaça davant del Palau es va renovar i enjardinar el 2014. Actualment, el Palau és el resultat de les múltiples intervencions fetes en el decurs dels segles. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

 


 

esglesia113.ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUÈL ARCÀNGEL
Joan Gomà Cuevas, arquitecte

Anys 1942-45

La primera església de la vila s’alçà l’any 1209. Entre els anys 1600 i 1607 va ser ampliada, però es devia tornar a quedar petita, perquè entre els anys 1850 i 1870 es construí un nou temple, obra de l’arquitecte Francesc Vallès, en el mateix lloc que l’anterior. Durant els esdeveniments de la Guerra Civil de l’any 1936, el temple va ser enderrocat, però al cap de pocs anys es construí l’actual, projectat per l’arquitecte Joan Gomà i Cuevas, el qual va ser inaugurat el 1945.

Les obres van anar més enllà del temple: es van enderrocar les cases que hi havia davant de l’església i es va urbanitzar la plaça. A l’interior es poden contemplar els mosaics de tessel·les vitrificades de l’any 1945, obra de Santiago Padrós i Elias. També cal destacar els vitralls (actualment n’hi ha 77) que s’han anat fent al llarg dels anys: els més antics daten de l’any 1945, mentre que els més moderns són de l’any 2015. Han estat elaborats per autors com Rafael Caseres i Valls, Ramon Rogent i Perés, Jaume Mercader i Miret, Maria Pilar de Ahumada o Andrea Ortega, i foren construïts pels tallers Bonet i Granell (que també ha fet els vitralls de la Sagrada Família).

La façana de l’església té forma rectangular, amb la portalada principal, i incorpora un voladís recolzat sobre columnes.  Damunt seu s’alça el campanar, el qual assoleix els 40 metres d’alçària sobre una cota topogràfica d’uns 36 metres sobre el nivell del mar.

 


 

joventutcatolica14.EDIFICI DE  LA JOVENTUT CATÒLICA
1922

Aquesta associació es va fundar el 1879, amb el suport de la Parròquia, com a esplai de joventut i ampliació de l’«escola dominical de nens». Entre les activitats culturals que promovien s’organitzaven representacions teatrals, però també es creà el grup coral Orfeó Pàtria. El primer local social de l’entitat estava ubicat en una casa del carrer de Sant Miquel, però l’any 1921 es construí aquest nou edifici i l’associació es convertí ràpidament en un referent de la vida cultural de la vila. Als anys cinquanta es va remodelar la sala i es van eliminar les llotges laterals pròpies de les construccions dels anys vint. En el decurs dels anys, l’entitat s’ha anat adaptant als temps, però mantenint sempre l’essència i la raó de ser de l’entitat.

L’edifici s’estructura en dues naus rectangulars de diferent dimensió. La més reduïda repeteix a escala la mateixa pauta ornamental de la gran, que correspon a la façana principal.

Per a la construcció de l’edifici s’emprà la maçoneria travada amb filades de maó, però la senzillesa del material troba el contrapunt en el tractament monumental dels frontis de les façanes, on el dinamisme de la potent línia corba personalitza la construcció i li dóna alçària, mentre amaga la coberta a dues aigües.

 


 

clinica15.ANTIGA CLÍNICA I CENTRE MÈDIC DE MOLINS DE REI
B. Serra, arquitecte
1925

Aquest edifici va ser construït per acollir les escoles de les Germanes de la Doctrina  Cristiana, congregació religiosa dedicada a l’ensenyament fundada a Molins de Rei l’any 1880. Posteriorment va ser utilitzat com a seu de la “Clínica“, nom amb el qual era conegut popularment el centre mèdic que ocupà l’edifici. L’any 2007 es reconvertí en un complex residencial i la façana fou l’únic element que es va mantenir de l’edifici original.

Es tracta d’un edifici cantoner d’estil modernista, construït amb treball de maçoneria de pedra combinada amb maó fosc. La cantonada, lleugerament aixamfranada, està presidida per una imatge del Sagrat Cort de Jesús. Les obertures de les façanes estan emmarcades amb maó vist i, a les llindes de les finestres de la planta baixa, aquest maó vist s’enriqueix amb decoració de rajola ceràmica.

 


 

casatarrago16.CASA TARRAGÓ

Final del segle xix, inici del segle xx

Habitatge cantoner unifamiliar, la planta baixa del qual es reconvertí en establiment comercial. Per les seves característiques decoratives se situa dins l’estil modernista, amb un acurat treball de façanes, balcons, finestres, torreta cònica, decoracions florals, esgrafiats i recobriment de trencadís ceràmic. És un dels edificis representatius  del moviment modernista a Molins de Rei.

Una de les façanes està situada en el carrer Jacint Verdaguer, anomenat així des de l’any 1912; anteriorment era conegut com la rambla de la Riera, ja que seguia l’antic curs de la riera de Sant Bartomeu, la qual, amb la construcció del traçat de la via fèrria, es va derivar cap a la riera de Vallvidrera, fet que propicià l’obertura de la rambla de la Riera. Desviar-la i traslladar el cementiri, que estava situat a l’actual plaça dels Països Catalans, l’any 1897, van facilitar la urbanització d’aquest zona. El carrer Jacint  Verdaguer creuava la línia del ferrocarril davant d’aquesta casa amb un pas a nivell,  que va ser eliminat quan la via va ser soterrada l’any 1984.

 


 

placapaisoscatalans17.LA PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS

L’espai que ocupa aquesta plaça és resultat del trasllat, l’any 1897, del que fins aleshores havia estat el cementiri municipal, fet que va facilitar la urbanització i l’eixamplament del nucli urbà cap a aquest sector. La plaça ha rebut al llarg del temps diferents noms: plaça del Cementiri Vell, plaça Nova i plaça d’Àngel Guimerà. Va ser urbanitzada entre els anys 1924 i 1927 per convertir-la en un espai d’esbarjo. A l’entorn de la plaça s’hi aixecaren habitatges unifamiliars d’estil modernista, seguint els gustos i les pautes de decoració de l’època.

Després de l’any 1939, en un dels laterals s’hi erigí un monòlit commemoratiu i la plaça passà a anomenar-se De los Caídos por Dios y España. Aquest nom es catalanitzà i abreujà, de manera que se la coneixia per plaça dels Caiguts; posteriorment, passà a dir-se plaça dels Països Catalans. L’any 2001, aquest monòlit es desmuntà i va ser substituït, l’any 2006, per una escultura de bronze i pedra que representa Alfons I el Cast i Bernat Ferrer en una al·legoria històrica de la fundació de la vila de Molins de Rei.

 


 

federacio18. EDIFICI DE LA FEDERACIÓ OBRERA DE MOLINS DE REI
Cèsar Martinell, arquitecte
1921-23
2010- 2011, reforma i rehabilitació a càrrec de Jordi Garcés, arquitecte

La Federació Local de Societats Obreres de Molins de Rei es va formar l’any 1915 amb l’objectiu d’aglutinar la Llar Obrera, l’Aliança de l’Obrer Paleta i la Societat d’Agricultors. Molt aviat, les seves iniciatives socials, mutualistes i sindicals es van convertir en un referent a la comarca, entre les quals caldria destacar la tasca desenvolupada en favor dels seus associats, tot i que també oferien activitats culturals i recreatives a la sala del cafè i a la d’espectacles. Entre els anys 1917 i 1918 tenien la seu social en un cobert del mateix carrer, que va ser substituït per l’edifici projectat per Cèsar Martinell, construït entre els anys 1921 i 1923.

L’edifici es caracteritza per la utilització del maó vist, el qual compleix la doble funció de material constructiu i element decoratiu. A la façana, coronada amb merlets rampants, hi destaca l’accés principal i la tribuna monumental amb guardapols paraboloides, a l’entorn de la qual s’organitzen de forma simètrica les finestres. Va ser espoliat als seus propietaris per les autoritats franquistes un cop acabada la Guerra Civil i fou retornat als seus hereus i a la vila de Molins de Rei l’any 1998. L’edifici va ser reformat i rehabilitat per l’arquitecte Jordi Garcés entre els anys 2010 i 2011. Està declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

 


 

fontcasats19.FONT DELS CASATS 

En aquest punt, el passeig de la Font dels Casats, s’acaba el carrer Jacint Verdaguer, antigament anomenat passeig de la Riera, i comença la carretera de Vallvidrera. Via que passa per Sant Bartomeu de la Quadra i Santa Creu d’Olorda, va ser inaugurada a final de 1914, tot i que les obres van durar uns quants anys. Actualment, és una de les portes al Parc Natural de la Serra de Collserola.

De l’originària Font dels Casats, d’estil modernista, que donà nom al barri, únicament se’n conserven les restes. Era una font àmplia, amb forma de ferradura i amb uns bancs adossats als murs laterals, tot construït amb maçoneria de pedra.

Quan l’any 1973 es va canalitzar el torrent del mateix nom i aquell indret va ser terraplenat, la font va quedar soterrada i només en resultà una petita esplanada. L’any 2006, en el punt on estava ubicada aquesta primera font, se’n va construir una de nova, com a record històric, inspirada en la forma i estil originaris.

Mentrestant, per substituir l’antiga font, l’any 1975 se’n va construir una altra en el punt on hi ha el revolt del passeig. Aquesta nova era de formigó i estava decorada amb mosaics, obra de Santiago Padrós i Elias.

L’origen d’aquest topònim ve de la seva dimensió del lloc com a espai públic i de lleure, ja que era un destí freqüentat per les parelles casades en les seves passejades. La petita esplanada de la font, amb els grans i frondosos plataners, oferia un bon lloc per prendre la fresca i als infants, un espai per jugar sense gaires perills. 

 


 

20.CASTELLCIURÓ

Les primeres notícies documentades del Castellciuró daten del segle x, quan era una fortalesa defensiva del terme d’Olorda, la qual es trobava relacionada amb el conjunt de castells i fortaleses que, en l’època altmedieval de la Marca Hispànica, vigilaven, controlaven i protegien el territori de la vall del Llobregat. L’origen etimològic sembla estar relacionat amb una derivació del cognom Cedró d’un dels primers propietaris. Finalitzats els conflictes bèl·lics, els temps de pau van propiciar noves dinàmiques socials i econòmiques. Al segle xiv, la fortalesa es va convertir en un castell termenat, el qual controlava i tenia jurisdicció sobre les terres adjacents.img063

En el decurs dels segles, els diferents propietaris del Castellciuró van anar adaptant els seus usos i funcions a les necessitats de cada època. Es poden identificar restes de diferents cronologies, com per exemple: uns paraments d’opus spicatum del segle x, la torre circular i l’habitació al costat del mur de les espitlleres del segle xi i restes de les reformes d’època gòtica. Al Museu Municipal de Molins de Rei es conserven fragments de ceràmica d’una cronologia que oscil·la entre els segles x i xix, a més d’altres objectes procedents del castell.

L’any 1949 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i el 1971 va passar a ser propietat de la vila de Molins de Rei per la donació de la seva propietària, Mercè Balaguer Ros.


 

21.SANT PERE DE ROMANÍ I CA LA CÒRDIA

Situada en el cim d’un turó, a la part sud de la vila, sobre la riera Bonet i l’antiga font del Rajolí, aquesta ermita d’estil romànic apareix documentada l’any 1001 dins del terme de Santa Creu d’Olorda. Va ser coneguda fins al segle xiii amb el topònim de Dudisme o Duodecima, fet que s’ha especulat que podria relacionar-la amb la distància en milles de la Via Augusta respecte a Barcelona, que devia transcórrer davant seu, i que revaloritza les restes d’estructures agrícoles d’una vil·la romana que es va descobrir a principi dels anys 80 en el jaciment proper de Ca la Còrdia.

Arxiu LLaç (JMJC) St. Pere Romaní 1904 ACD. Mas Moriscot

En els seus mil anys d’història, Sant Pere de Romaní ha sofert nombroses modificacions per l’efecte de les guerres, els canvis constructius i l’abandó. L’estructura de planta rectangular, amb gruixudes parets de pedra i coberta de volta de canó, semblen originàries, tot i que no així l’absis semicircular, que podria haver estat edificat posteriorment. El portal d’entrada mirant al nord va ser modificat de la seva orientació originària cap a migdia quan al segle xvi s’hi va construir la torre de guaita adossada d’uns 12 metres d’altura, de manera que des de llavors l’anterior va servir per comunicar per l’interior les dues edificacions i es va construir al damunt de l’actual el campanar que el corona. Per altra banda, la coberta de teules va substituir la inicial teulada de lloses de llicorella. Durant un temps, el conjunt també va tenir adossat un mas, denominat Moriscot, totalment desaparegut a principi del segle xx.

Pels voltants de 1850, aprofitant la torre de guaita, s’hi va muntar una estació de telegrafia òptica, un mètode de comunicació ideat a final del segle xviii pel francès Claude Chappe que transmetia visualment missatges codificats de lletres i números a través d’una línia de torres mitjançant un mecanisme de pals i braços articulats. Aquesta funció explica les obertures que presenta actualment la torre, amb una porta al primer pis, les espitlleres als costats de la planta baixa i les finestres de la part alta que la comunicaven visualment amb les estacions veïnes de Castellbisbal i Sant Pere Màrtir. La xarxa catalana va arribar a tenir més de 150 torres. La línia es va desmantellar el 1862 quan aquest sistema de comunicació va ser substituït per la moderna telegrafia elèctrica. El 1906, l’ermita ja estava abandonada i des de llavors va ser restaurada en els anys 1956 i 1987. El 1949 va ser catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).


 

 

21.PLA DE LES BRUIXES I POBLAT IBÈRIC

L’any 1971, les obres d’eixamplament de l’antic camí de Sant Bartomeu de la Quadra van posar al descobert diferents materials arqueològics i restes d’estructures de dos dipòsits rectangulars de pedres i dues sitges en l’espai que es coneix com a plaça de les Bruixes II. En els dos anys successius, el Grup d’Arqueologia del Museu de Molins de Rei va fer treballs de prospecció que van fer aparèixer una nova estructura circular. L’any 1974, nous treballs van aportar nombrosos fragments ceràmics d’època ibèrica en un nou jaciment que es va denominar plaça de les Bruixes I, a uns 150 metres de l’anterior, entre el mateix camí de Sant Bartomeu i un altre que condueix al cementiri.

Pla de les Bruixes

Els arqueòlegs van constatar que hi havia una desconnexió entre ambdós jaciments: la Plaça de les Bruixes I es va datar entre els segles iii-ii aC i la Plaça de les Bruixes II, entre el segles ii-i aC, una cronologia que es correspon amb les transformacions de la primera època de colonització romana i la reestructuració del sistema econòmic tradicional ibèric. Aquest darrer jaciment va ser el que va presentar menys problemes d’interpretació i es va plantejar, per la cronologia i les estructures aparegudes, la hipòtesi que fos un assentament petit amb funció agrícola dependent d’un altre de més gran o unes estructures pertanyents a una vil·la romana.

La urbanització de la Riera Nova l’any 1998 va comportar una intervenció arqueològica d’urgència en el jaciment de la Plaça de les Bruixes I, on es va detectar una fossa amb grans quantitats de material ceràmic ibèric que van permetre posar-lo en relació amb algun tipus de forn de l’àrea del voltant, però sense que es documentés cap tipus d’estructura relacionada amb aquesta funció ni amb cap mena d’hàbitat. L’any 2002 es van efectuar treballs de restauració de tot el conjunt, que va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local.


 

 

22.FÀBRICA CAN SAMARANCH

L’any 1930, Francesc Samaranch va encarregar a Joan Gumà Cuevas la construcció de la immensa fàbrica tèxtil amb més de vint naus cobertes amb dentat de serra. La característica torre del rellotge i la façana es van aixecar tres anys després, en una ampliació de les moltes que van efectuar-se en el recinte fins a l’any 1959. L’estil recorda les formes déco dels edificis industrials que van caracteritzar arquitectònicament l’opulència de l’expansió econòmica dels anys vint als Estats Units.

Ref. 9856. AMMR

De la plantilla inicial de 550 treballadors, la majoria provenien de la contigua fàbrica Malvehy, de la qual Samaranch era familiar i n’havia estat directiu. L’empresa, dedicada principalment a la fabricació de cobrellits i tapisseries, va exercir des del principi una política social amb els treballadors de caire paternalista amb iniciatives com la creació d’una biblioteca, menjadors, sala d’espectacles i teatre, i la construcció de la Casa Cuna com a llar d’infants l’any 1944, la segona de tot l’Estat. En l’aspecte més lúdic, la pista de bàsquet construïda el 1947 seria l’escenari de nombrosos esdeveniments socials i la creació del Club Samaranch, amb diverses seccions (cinema, quadre escènic, escacs, filatèlia, fotografia, excursionisme, billar, botxes, bitlles, tennis taula, patinatge), va tenir en l’equip de bàsquet la més reeixida, ja que va arribar fins a la Segona Divisió Estatal. En el mateix Club trobem l’embrió del Museu Municipal, que es va fundar l’any 1953 per les donacions de Samaranch d’uns teixits al directiu Enric Madorell, ànima del Museu.

Durant la Guerra Civil, el 20 de gener de 1939, la fàbrica va patir un bombardeig en l’avançada franquista que destruiria bona part del recinte i la paralitzaria. L’any 1949, el règim franquista li va atorgar posteriorment el títol d’Empresa Ejemplar. En la darrera època, la publicació mensual de la revista Ecos de Samaranch (1958 i 1967) en faria de portaveu. El seu tancament definitiu va tenir lloc l’any 1976.


 

 

 

23.ERMITA DE SANT BARTOMEU DE LA QUADRA

L’actual ermita de Sant Bartomeu de la Quadra substitueix l’antiga església romànica cremada i enderrocada l’any 1936. Construïda l’any 1947 a partir del projecte de Sixte Illescas amb pedra de l’anterior església i en la mateixa orientació, es van recuperar quatre capitells considerats preromànics dels segles ix-x i algunes taules del retaule de l’altar major, construït a les darreries del segle xv, que es troben actualment al Museu Diocesà de Barcelona. La primera font documental que esmenta aquesta església és de l’any 1143, quan era sufragània de Santa Creu d’Olorda, tot i que pels capitells es pressuposa que era més antiga, així com per la referència al Cartulari de Sant Cugat de la Torre Sunyer, que indica que es trobava en el mateix turó al segle x i sembla que ja era una capella.

AntigaesglesiaStBartomeu_Museu

Els pergamins més antics parlen de Sant Bartomeu d’Olorda i, en el segle xiv, com la Quadra de Sant Bartomeu, amb referència a un lloc feudal de segon ordre, nom del qual va derivar l’actual denominació, que no trobem fins al s. xix, quan l’any 1820 es crea el municipi de Santa Creu d’Olorda, al qual va passar a pertànyer. L’any 1912, la dissolució de Santa Creu d’Olorda com a municipi va fer que Sant Bartomeu retornés a Molins de Rei juntament amb la Rierada. Des de final del segle xviii, la davallada de can Mas, que era la masia que havia dominat el territori des de feia segles, va suposar que més propietaris accedissin a les seves terres, els quals van començar a edificar cases d’estiueig i habitatges, de manera que, a poc a poc, les antigues cases pairals van anar desapareixent i es van desenvolupar les actuals edificacions de la carretera de Vallvidrera.

Al costat de l’ermita, en un camp de conreu prop del camp de tir, es van trobar restes ceràmiques d’àmfores que indicaven la possibilitat d’un jaciment de caràcter agrícola, però ha estat impossible datar-lo fins al moment.


 

 

24.EL PAVIMENT DEL CAMÍ RAL

Durant els treballs d’adequació i renovació del clavegueram del carrer del Molí amb l’encreuament amb el carrer de Rafael Casanova, el setembre del 2009, es va localitzar un mur que travessava perpendicularment el primer carrer. Com que es trobava en un espai susceptible de contenir més restes, un cop va ser valorat, l’arqueòleg territorial del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat va indicar la necessitat de documentar-lo i que una empresa especialitzada fes un seguiment arqueològic de les obres.

Ref.7437. Plaça Pompeu Fabra1945

Aquesta intervenció, que va durar fins al gener de 2010, va fer aparèixer una de les troballes més importants per explicar la xarxa viària i urbana de la vila entre els segles xv i xix. La part més antiga de les restes, ubicada a tres metres de fondària, conservava una pavimentació de còdols que es podria correspondre a un tram de l‘antic Camí Ral, que durant l’època medieval havia esdevingut l’eix principal de la població, s’estenia pel carrer de Baix i s’havia traçat seguint el recorregut de l’antiga Via Augusta romana. En les excavacions es van trobar, al voltant d’aquesta via de comunicació, les restes de murs i estructures relacionades a tots dos costats de la via i es van poder testimoniar, amb l’estudi dels diferents estrats, els canvis desenvolupats durant segles en les edificacions llindants i en les tècniques de construcció, així com les nombroses reformes i treballs de manteniment d’aquesta via, que va mantenir sempre en el tram excavat la mateixa direcció, fets que refermen la importància cabdal d’aquest eix per al trànsit humà i de mercaderies.

Un cop les restes van quedar testimoniades, es van extreure fragments del paviment del segle xvii i materials ceràmics de diferents estrats, que es conserven al Museu Municipal; després, es van tornar a cobrir per ser preservades correctament.


 

 

 

 

25. LES CASES MODERNISTES DEL CARRER DEL CARRIL

Una de les edificacions característiques del modernisme a Molins de Rei són les diferents cases, situades al carrer del Carril, encarregades pel propietari Miquel Roca Rodon entre l’any 1912 i 1918 al mestre d’obres molinenc Josep Badia, que hi va cuidar especialment els forjats delicats de ferro dels balcons i l’ús de maons d’obra vista de les façanes. A més, hi destaquen els sòcols de pedra de la planta baixa, els elements decoratius dels marcs enrajolats, les sanefes i els mosaics ceràmics, amb els dos rombes superiors que coronen una d’elles amb la data de construcció i les inicials del propietari. L’interior de l’edifici es va refer totalment l’any 2007.

Ref. 9655. Fot. Esther Pareto. Carrer carril, 20-22. 2000. AMMR

La inauguració de la línia de ferrocarril entre Barcelona i Molins de Rei, amb la construcció de l’estació l’any 1854, va propiciar la configuració del carrer del Carril seguint el traçat de l’antic Camí Ral medieval. Aquest carrer va unir la plaça de la Creu amb la carretera general i, al llarg del seu recorregut, van aparèixer moltes fondes i hostals per hostatjar els viatgers i treballadors de la línia, així com comerços per a l’aparcament i reparacions de carruatges i cotxes. En aquest carrer també hi va haver el recordat Cinema Savoy, que va tancar les portes l’any 1972, en la mateixa ubicació del que anteriorment s’havia anomenat Les Delícies, obert l’any 1912.


 

26. CAN MATEU DE LA CREU

El 1792, Jaume Tort, llaurador de professió i, problablement pel seu cognom, descendent dels masovers dels Requesens, va construir aquesta casa que, juntament amb la casa pairal de can Roca, testimonia la puixança de la pagesia i la nova propietat que es configura a partir de la desaparició del domini feudal. Can Mateu de la Creu és una casa pairal formada per planta baixa i dos pisos, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català, i hi destaca el segon pis, format per una galeria porxada amb arcades de mig punt.

img018

En aquest espai s’ha volgut situar un dels portals d’entrada als antics jardins del Palau de Requesens, tot i que hi ha una gran incertesa sobre les dimensions exactes del predi i del nombre i la localització de les seves entrades, de manera que se situa un perímetre presumible que incloïa el palau, l’hort i el jardí, i s’estenia a tocar del Camí Ral, que transcorria per l’actual carrer de Rafael Casanova fins a l’actual plaça de la Creu. Aquesta suposició ve refermada per la presència d’un escut gravat en el dintell de l’arc de pedra de la porta principal, que es pot datar del segle xv i s’ha atribuït a la família Requesens. L’escut s’emmarca dins d’un cercle llorejat i presenta quatre perforacions que segurament van ser practicades quan el dintell va estar cobert amb argila, aproximadament fins als anys 30 del segle xx, quan es va descobrir. Es desconeix si el portal, un cop urbanitzada la zona, es va adaptar a la casa o bé va ser un portal recuperat i incorporat.

També s’ha volgut relacionar aquesta ubicació amb el lloc que descriu Antoni Pujol en el seu testimoni en un procés contra el bandolerisme de l’any 1582: “I així prenguérem el camí. I quan fórem davant la creu davant el portal de l’hort de Molins de Rei ens asseguérem tots tres perquè ploviscava i estiguérem sota la porta de l’hort, que és tocant al camí ral, i ens adormírem allí algun poc”.


 

 

26. CAL JAN DE LA PLAÇA

L’edifici adjacent a l’Ajuntament, popularment conegut com cal Jan, va ser remodelat durant les dues primeres dècades del segle xx. Se’n desconeix la data exacta i l’autor del projecte. La façana neogótica, especialment decorada, presenta uns treballs de forja de decoració floral molt treballats i nombrosos detalls que conviden a una mirada pausada.

Ref. 9708. AMMR

A la planta baixa, a banda i banda de l’entrada del comerç, hi ha uns aplics de pedra treballada que mostren dos micos: un, amb un pergamí i l’altre, amb un instrument musical. No són dues mènsules que sostinguin columnas; semblen més aviat el coronament d’antics trencaaigües avui desapareguts. La porta d’entrada a l’escala, emmarcada amb motllures a la part superior, també té decoracions de trencaaigües i un forjat a la reixa d’entrada. A la primera planta, la balconada principal, amb la gran obertura del finestral, presenta dues columnetes primes amb capitells de gran delicadesa i un dintell decorat amb un guardapols escalonat que arrenca de petites mènsules.

A la segona planta, dos balcons que formen un punt rodó amb llosanes arrodonides i una finestra central cegada, totes amb arcs conopials, embelleixen especialment el conjunt. Com a coronament final, hi ha una cornisa motllurada i merlets pròpiament gotitzants, decorats amb pilastres prominents embellides per un delicat fullam treballat en pedra.


 

 

27. CAN FÀBREGA I EL TERRAPLÈ

La riuada de sant Antoni de 1898 va trencar el terraplè de canyes que transcorria paral·lel al rec dels molins i protegia la vila de les crescudes del riu Llobregat des de segles enrere. Aquest fet va comportar substituir-lo per l’actual terraplè de pedra, que li donà prou solidesa i seguretat per permetre la construcció del passeig i la posterior extensió del teixit urbà cap al riu amb l’obertura dels carrers Miquel Tort (1920), Dr. Barraquer (1924) i Rubió i Ors (1926), així com la construcció dels dos ponts sobre el canal que els connectava (1927-28).Ref. 5911. Vista del Passeig del Terraplè. 1950

En el xamfrà d’aquest darrer amb el passeig del Terraplè és on, el 1928, Josep Fàbrega va encarregar a l’arquitecte Joan Baptista Serra la construcció del seu habitatge, el qual va ser ampliat posteriorment durant els anys 1940 i 1951. A més de la tribuna de la planta baixa, hi destaquen les dues terrasses balustrades a banda i banda del cos central i els pinacles de les teulades. Tot i el caràcter senyorívol de l’edifici, els treballs d’obra vista amb maons als cantells, finestres i arcs dovellats, i les decoracions als carcanyols dels arcs i les finestres amb caironets ceràmics de la Bisbal transmeten un aspecte tradicional. L’edifici va tenir vistes al canal fins que aquest es va cobrir l’any 1986, després de moltes reivindicacions veïnals.

El Dr. Josep Fàbrega va arribar a Molins de Rei l’any 1914, en un moment en què només exercia com a metge titular el Dr. Mestre. Tots dos metges van compartir de seguida projectes sanitaris i vincles familiars en casar-se amb les filles del també Dr. Xumetra, i així s’establí la nissaga d’una família estretament vinculada a la sanitat local des de final del segle xix. El Dr. Fàbrega va impulsar el primer centre quirúrgic de la vila a la plaça de la Creu i en el convent de les Germanes de la Doctrina Religiosa del carrer Boters, amb les quals va fundar l’any 1926 la Clínica del Sagrat Cor, de titularitat privada, de la qual en va ser director.


 

 

28.  EL RACIONALISME DEL CARRER DEL DOCTOR BARRAQUER

Tot i que aparentment ens pugui semblar un edifici de construcció actual, Josep Montserrat Coll, veí i impulsor dels edificis contigus del mateix carrer, va encarregar-ne la construcció l’any 1935, la qual va ser acabada l’any 1939, suposem que per causa de la Guerra Civil. Juntament amb l’edifici del número 25 de l’avinguda Barcelona, són els únics testimonis d’edificis plurifamiliars de l’arquitectura racionalista dels anys 30 a Molins de Rei.

Ref. 9730. Fot. Esther Pareto. Carrer Doctor Barraquer. 2000. AMMR

Aquest moviment, preconitzat per l’arquitecte vienès Adolf Loos, basava els principis en alguns dels trets que veiem en l’edifici i que contrasten amb les cases veïnes i les que es construïen en aquell moment, especialment pel que fa a la manca de tot tipus d’ornamentació i la fugida de l’historicisme estètic de l’època, les dimensions rectilínies i els volums purs amb les corbes dels balcons i la tribuna central, i la priorització del caràcter funcional i la comoditat que representen l’amplada de les finestres, balcons i vidreres fixes de la façana per possibilitar la màxima lluminositat interna.

El carrer del Dr. Barraquer es va desenvolupar a partir de 1924 amb l’eixamplament urbanístic del nucli cap al riu, que va ser possible gràcies a la seguretat que va suposar la solidificació i reconstrucció en pedra del Terraplè, malmès durant la riuada de 1898 i convertit en passeig des de principi del segle xx. El seu nom es deu al reputat metge oftalmòleg i científic Ignasi Barraquer, molt relacionat amb la vila, ja que posseïa una horta a la zona del Terraplè, en la qual, experimentant amb empelts de presseguers, va aconseguir una nova varietat de préssecs que porta el seu nom.


 

 

29.  MODERNISME AL CARRER MAJOR

L’any 1911, el comerciant de grans Joaquim Ballvé va encarregar a J. Graner el projecte d’enderroc i reconstrucció de la façana d’aquest edifici que popularment s’ha conegut com cal Ferreret, el qual durant molts anys va estar relacionat amb l’ofici de les graneries i forns. Es tracta d’un estil que sembla haver-se encomanat de la factura modernista de l’entrada del forn adjacent que hi havia hagut anteriorment en aquest espai.

img019

L’edifici de tres plantes, cantoner amb les escales que donen al carrer Boters, s’emmarca dins de les línies del modernisme impulsat en algunes construccions de l’època. Presenta diverses modificacions respecte al projecte originari i ressalta especialment pels colors vius i la decoració ondulada de tots els elements de la façana, especialment marcada en l’acabament superior. A més, s’hi observa una evident irregularitat entre les parts, en les quals destaca la gran obertura lateral de la portalada de la planta baixa, que pren l’espai sencer d’aquesta i mitja part de la primera. A més, s’hi observa una evident irregularitat entre les parts, en les quals destaca la gran obertura lateral de la portalada de la planta baixa, que pren l’espai sencer d’aquesta i mitja part de la primera, sent la única obertura que no està rematada amb arcs lobulats en els marcs. Aquesta sensació irregular del conjunt es remarca també en les diferents mesures entre les finestres i la presència de balconades únicament en algunes d’elles.


 

 

30.  LA FONT DE LA PUJADA

Des de fa moltes dècades, en la pujada del carrer d’Ignasi Iglésias, coneguda popularment com la pujada de l’Església o pujada de la Font, hi ha aquesta font que ha estat refeta en diverses ocasions. Per la seva antiguitat, robustesa i els materials utilitzats per construir-la, algunes referències documentals l’han volguda relacionar amb la font que estava testimoniada en els terrenys del predi de l’antic Palau dels Requesens, ja fos en una altra ubicació o en una de molt propera a l’actual, ja que els límits d’aquesta propietat s’estenien gairebé fins als terrenys on és actualment.

Ref. 892. Font. AMMR

Està col·locada en disposició vertical sobre base rectangular, amb pila d’una sola peça d’extrems semicirculars i recolzada sobre carreus de pedra de Montjuïc. Com a acabament superior veiem la característica pedra de moldre de molí, tot i que antigament havia estat acabada per un fanal que va desaparèixer. Consta de dos brolladors, un dels quals va ser obturat expressament. Antigament, l’aigua de la font provenia directament de la muntanya, però actualment està connectada a la xarxa d’aigües municipal.


 

 

31.  EL PONT I LA CARRETERA

L’any 1763 es va iniciar la construcció del pont anomenat de Carles III i la carretera general N-II, que comunicaria Tarragona amb Barcelona per la serra de l’Ordal. El pont de les Quinze Arcades, que és com es coneixia popularment, va ser obra de l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño i es basava en un projecte anterior de Verboom encarregat per Felip V el 1717. La mà d’obra per construir-lo va consistir en més de tres-cents presoners algerians que, per l’acció de diverses crescudes del riu, no el van acabar fins a l’octubre de 1767. El pont, de 335 metres de longitud i una amplada de 14,5 metres, tenia una altura d’entre 10 i 13 metres, i es fonamentava en quinze arcs amb uns pilars d’entre 4 i 5 metres d’amplada segons la ubicació.

Ref. 6087. Pont Carles III (2)La construcció del pont va convertir Molins de Rei en un punt estratègic de comunicació i va suposar un impuls econòmic i una expansió del teixit urbà al llarg del traçat de la nova carretera, on ràpidament es desenvoluparien nous habitatges i negocis relacionats amb aquest creixent trànsit de persones i mercaderies. Aquesta importància no li va evitar ser un objectiu clau en tots els conflictes bèl·lics que es van succeir des de llavors, com la derrota de les tropes espanyoles a la Guerra del Francès de l’any 1808, immortalitzades en diversos gravats, les posteriors fortificacions de les guerres carlines i els infructuosos intents de voladura durant la Guerra Civil que no van evitar l’entrada de les tropes franquistes el 25 de gener de 1939.

La construcció de l’A-2, a final dels anys 60, al marge esquerre del riu va comportar l’augment del drenatge i una extracció insostenible d’àrids que arribaria fins a la base dels pilars, cosa que va accelerar la destrucció dels elements de pedra que protegien els pilons de fusta que el fonamentaven, els quals van quedar exposats a l’aigua. Tot i les diverses crides d’alarma, desateses pel Ministeri Obres Públiques, que durants anys va ignorar-ne el manteniment, i els intents de protecció dels pilars, la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 una riuada va desplomar un pilar i dos arcs, fet que causà la mort d’un camioner que hi circulava, i el 30 desembre una nova riuada en va ensorrar dos arcs més. El 3 de febrer de 1972, el pont va ser definitivament enderrocat per construir-ne l’actual en el seu lloc, tot i els infructuosos intents d’algunes entitats perquè fos declarat monument històric i rehabilitat. Molins de Rei va perdre així un dels seus símbols patrimonials més importants.


 

 

32. CASA BONAMICH

L’any 1928, el farmacèutic Miquel Bonamich va demanar permís per construir una porta columnada i els murs de tancament d’un solar de la seva propietat a l’antic camí paral·lel a la via. Les problemàtiques amb les normatives de servitud amb els terrenys limítrofs al ferrocarril van retardar fins al 1931 la construcció de l’habitatge. La finca va fer de partió dels terrenys de can Roca fins que no es va obrir el carrer de Pere Espalargues on acabava el carrer d’Àngel Guimerà.

Donació Magdalena B. Casa Bonamich. Vista general.1931.

L’edifici és d’un estil sobri d’inspiració neoclàssica amb elements noucentistes, representatiu d’una casa d’estiueig de factura més humil que les torres residencials d’altres parts de la vila, però amb solucions acurades i de qualitat com el tractament del timpà, la tanca o la cantonera, inclinada sobre la planta de l’edifici, amb la finestra columnada de la planta baixa i el balcó en mig punt rodó.

Magdalena Bonamich Font va néixer el 1917 a Molins de Rei i, en plena guerra, amb només vint anys, va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on va obtenir el títol l’any 1940, després que les autoritats franquistes fessin passar les alumnes que van voler ser readmeses per dures proves de convalidació, depuració i tasques obligatòries a l’Auxilio Social. Durant la postguerra va treballar en l’organització de biblioteques a diverses poblacions catalanes, fins que l’any 1951 li encarregaren la direcció de la biblioteca de l’Escola del Treball, moment en què fixà la seva residència a Molins de Rei. L’any 1966 va entrar a la Biblioteca Popular de Cornellà, on es va jubilar el 1982. Entusiasta de la llengua i molt participativa en la vida social molinenca, les seves profundes conviccions religioses van portar-la a deixar en herència la residència familiar a la Parròquia de Sant Miquel en morir l’any 2011, la qual s’ha convertit en una llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana.


 

 

 

33.  LLAR D’AVIS DR. JOSEP MESTRE

Aquesta casa senyorial es va iniciar l’any 1902 per encàrrec del llavors veí del Papiol Joan Capdevila Soler, amb direcció de l’arquitecte Pere Bosch i Cardellach. L’edifici, amb una façana de caràcter neoclàssic sense gaire decoració, excepte la cornisa i els caps de biga que simulen sostenir-la i les baranes i reixes de ferro forjat, va tenir una important reforma l’any 1940 a càrrec de l’arquitecte Joan Gumà Cuevas, que va suposar l’habilitació de tres habitatges entre les dues primeres plantes i l’ampliació dels cossos adjacents a l’edifici on es construirien les porxades de la galeria i les pèrgoles de la terrassa que dona al jardí, orientat al carrer del Pare Manyanet. L’edifici de can Capdevila va ser comprat per l’Ajuntament l’any 1982 i, a partir de 1990, és la seu de la Llar d’Avis Dr. Josep Mestre.

Ref. 880. Can Capdevila. 1982. AMMR

El Dr. Josep Mestre i Puig va néixer a Barcelona el 1884 i va arribar a Molins de Rei en assolir la plaça de metge d’assistència pública el 1909, dos anys després de llicenciar-se a la Facultat de Medicina. Va assistir durant dècades, des de la consulta del carrer del Dr. Barraquer, diverses generacions de veïns i veïnes de Molins de Rei, com també els afiliats a les mutualitats de diverses fàbriques i associacions locals, i això va fer que fos molt recordat per la seva dedicació i humanitat. L’any 1918 fou nomenat inspector municipal de sanitat i dos anys després va ser un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya. Membre actiu de diverses acàdemies i associacions mèdiques, va ser fundador de la revista La medicina catalana i va publicar diversos treballs de divulgació mèdica.

Durant la República va ser nomenat cap dels Serveis de Sanitat de la Generalitat i, el 1937, director general del Ministeri de Sanitat. La seva activitat política republicana, catalanista i d’esquerres va comportar-li l’exili a França durant el franquisme, on treballà als hospitals de Saint Giroux i Perpinyà. Després de diversos intents denegats per les autoritats del règim, finalment va tornar l’any 1954 i des de llavors exercí de forma privada i despullat de les seves funcions públiques fins a jubilar-se deu anys després. Va morir a Molins de Rei l’any 1979.

 


 

 

34.  CAMÍ ANTIC DE SANTA CREU D’OLORDA

El camí antic de Santa Creu d’Olorda s’enfila fins a l’ermita seguint el recorregut que transcorre pel carrer del mateix nom i les masies de can Vilagut, can Ribes i can Portell. És un camí que tradicionalment han fet els molinencs que han mantingut durant segles una relació molt estreta amb el nucli d’Olorda, compartint esdeveniments històrics i desenvolupant xarxes econòmiques, administratives, jurisdiccionals, culturals, religioses, simbòliques, familiars i afectives. Uns sòlids lligams que han deixat una empremta inalienable en la nostra història local.

Aplec Sta. Creu

El puig d’Olorda (438 m) és la muntanya més alta de la riba esquerra del Llobregat. Les referències més antigues de l’ocupació d’aquest territori es remunten fins al neolític i en el cim es testimonia el jaciment d’un poblat ibèric del segle iv aC. Les primeres referències documentals de Santa Creu d’Olorda són del segle x i el seu terme té els orígens en l’establiment de les divisions del segle xi, dins del terme de la qual va néixer la vila de Molins de Rei el 1190. La creació de la baronia de Molins de Rei sota el poder dels Requesens el 1430 suposarà el camí contrari i farà que Santa Creu d’Olorda passi a formar part del nostre municipi, fins que l’any 1820 es va tornar a convertir en un municipi independent.

L’any 1912, la manca de mitjans econòmics i la projecció de la carretera de Vallvidrera, en la qual el municipi havia de participar amb una forta despesa, van fer que la Junta Municipal decidís suspendre el municipi i el terme va quedar repartit, fins a l’actualitat, entre Sarrià, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. Tot i aquests canvis jurídics, la vinculació entre Molins de Rei i la parròquia i el seu entorn, que va quedar annexionada a Sarrià, es va continuar mantenint, l’expressió més significativa de la qual es veia en els tradicionals Aplecs de Pasqua que s’hi van celebrar entre 1920 i 1976, quan aquest camí prenia tot el protagonisme. L’any 2014, l’Ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció per reclamar que Santa Creu d’Olorda tornés a formar part del municipi.


 

 

35.  CAN BADIA I EL PINTOR CARBONELL

Habitatge familiar i seu de la constructora del mestre d’obres Josep Badia Rubí, de la qual va encarregar-se personalment a partir de l’any 1916, quan residia al carrer Biel. A la façana principal hi destaca l’ús d’obra vista en els escalats que emmarquen portes, finestres i els sòcols a nivell de vorera, els detalls ceràmics de l’entrada i el fris superior i relleus decoratius de la cornisa amb voladís. Badia va deixar en aquest edifici una clara mostra del seu estil arquitectònic, caracteritzat pel seguiment d’una bona tradició constructiva, l’aplicació de tècniques artesanals catalanes i clares influències del modernisme. Aquest estil el trobem també en el programa decoratiu de l’interior –mobiliari, forja i ceràmica– i en la façana posterior, sobre la qual sabem, per imatges de l’època, que s’obria a la via amb un porxo columnat coronat amb una terrassa on hi havia el gran anunci esgrafiat a la part superior –“Contractista d’obres”– i que va ser totalment remodelada en l’ampliació dels volts de 1950.

Ref. 9831. Fot. Cèlia Cañellas. Edifici Familia Badia. Pintor Carbonell, 5. 1980. AMMR

Josep Badia va tenir una formació autodidacta i va cursar estudis tècnics sense arribar a esdevenir arquitecte. Com a mestre d’obres i constructor local, va ser el projectista de moltes de les cases de Molins de Rei, ja que es té constància documental de la realització de com a mínim nou projectes entre 1912 i 1921, i la probable atribució d’alguns altres. Admirador fervent de Gaudí i del modernisme de l’època, va ser un dels principals impulsors d’aquest moviment a escala local, alhora que li imprimí un marcat caràcter popular.

L’any 1902, aquest carrer va rebre aquest nom en homenatge al reconegut pintor Miquel Carbonell Selva (1854-1896), que va néixer i viure a Molins de Rei, molts dels paratges, costums i persones del qual va immortalitzar en la seva obra. El seu llegat, de notable valor artístic, consta, a banda de la producció pictòrica, de poemes i escrits literaris que l’han fet mereixedor de diferents premis, reconeixements, exposicions i publicacions. El Museu Nacional d’Art de Catalunya té en propietat cinc obres seves.

 

//]]>